En CGT portem mesos lliurats a la lluita contra les noves condicions laborals que l’empresa desitja implantar a tota la plantilla. En aquest temps, hem fet assemblees en els centres explicant l’acord marc, manifestacions, vagues, hem socialitzat el conflicte buscant la complicitat de la ciutadania i d’altres col·lectius que són sensibles a la nostra situació, atès que som un servei públic i treballem per al conjunt de la ciutadania. Algunes companyes i companys em repeteixen la premissa de “És que no serveix de res”.
Aquesta frase sempre em recorda a la història del petit elefant de circ, que des que va néixer ho van lligar amb una cadena a una estaca en el sòl. L’elefant va passar molt de temps intentant escapolir-se de la cadena sense poder aconseguir-lo. Fins que un dia es va cansar d’intentar-lo. Van passar els anys i l’elefant va créixer, encara així ja mai es va deixar anar, la seva creença que no podria deixar-se anar era la que li mantenia encadenat.
Som com aquest elefant que pensa que no podrà aconseguir la seva llibertat o continuarem intentant alliberar-nos perquè junts som més forts del que ens volen fer creure?

La definició de Sindicat que exposa la RAE és: “Associació de Treballadores/és per a la defensa i promoció dels seus interessos”, jo coincideixo en aquesta definició, encara que m’hagués agradat que aparegués la paraula drets per algun costat, però la clau està en “Associació de Treballadors/es”; som les treballadores i treballadors els que hem de formar els sindicats, buscant participar en la defensa dels nostres interessos, i organitzant-nos per a crear estratègies que ens permetin avançar cap a una societat millor.

L’imaginari que es té dels sindicats és que són organismes institucionals que es mouen per interessos de la pròpia organització, més enfocats a mantenir els privilegis de les estructures creades al voltant dels propis sindicats. Però al contrari d’aquesta visió, CGT és un espai on totes i tots podem aportar i prendre decisions que ajudin a millorar les nostres vides. No sols ens quedem a casa i esperem que els sindicats ens solucionin la vida. Hem de responsabilitzar-nos i prendre les regnes. La primera vegada que vaig acudir a un ple per a portar i defensar les propostes que havíem configurat totes les afiliades, que havien volgut venir a les assemblees prèvies a la nostra província, em vaig adonar del poder que tenim les treballadores i treballadors d’organitzar-nos i lluitar coordinadament per a defensar els nostres drets. D’aquí van sortir decisions que havien aprovat gent de tot l’estat, de totes les províncies. Persones treballadores que viuen cada dia com és la situació en els seus llocs de treball. Aquesta manera d’organitzar-se s’acosta bastant a la definició que ofereix el diccionari de Sindicalisme.

Com també ho és l’acció que ha dut a terme una companya de la UR2 de Tarragona, que cansada de les càrregues de treball i de falta de cobertura, va decidir denunciar davant inspecció de treball i reunir signatures de les seves companyes/us per a donar suport a la demanda. Inspecció va acceptar la demanda i després de la visita va donar raó a la treballadora en què les càrregues de treball semblaven excessives, obligant l’empresa a realitzar una avaluació psicosocial. Aquest acte de la nostra companya, en realitat és una acció sindical, on un grup de treballadores/és s’han unit per a defensar els seus llocs de treball i poder realitzar-los amb dignitat. La iniciativa d’una sola persona secundada per la resta de la plantilla ha provocat que s’hagi d’avaluar la situació de tot el personal de la Unitat. Vull felicitar aquesta companya, dir-li que em dona esperança, que em demostra que “Si serveix”, que el que no serveix és estar sempre dient que “NO SERVEIX DE RES”